Sessió 20 (22.5.08)

22.5.08
Eli

Començem la classe de teoria intentant treure conclusions del que hem comparat respecte els diferents sistemes educatius. Som quinze persones a classe sorprenentment, així que es nota que estem a final de curs. Bé, trobem certes similituds entre que tots els sistemes tenen una etapa obligatòria, per tant l’escola es considera “obligatòria” a Europa. Apareix una data històrica important; la Revolució Francesa.
La majoria de països fan primer i segon cicle a instituts diferents excepte Finlàndia. Aquesta dada es podría relacionar per exemple amb la taxa de suicidi infantil? Influiria? És una bona pregunta i podríem relacionar mil coses més. El fet que tenim clar són les diferències econòmiques, culturals etc.

Què fa que un sistema educatiu sigui de qualitat? Tenim pistes con per exemple l’informe “Pisa” que és un referent amb un potencial molt fort. Centrant-nos una miqueta més en política trobem que la dreta prioritza la “llibertat” com a valor fonamental, en canvi l’esquerra prioritza “l’igualtat”. Per tant si s’han de fer canvis influeix el caràcter ideològic (política educativa).
Ens preguntem; es diferent al govern el fet que hi hagi secundària o no integrada? No (rotundament). L’Anna a continuació fa una intervenció interesant informant de que la dreta radical també proposava la igualtat. Apareix aquí el fet que al ser tan radicals, “tots som iguals” pero per “eliminació” (Amb eliminació ens referim a que abans es mataven els jueus per exemple). La dreta defensa la llibertat individual (molt important), i l’esquerra triarà defensar “l’igualtat” (per exemple que tothom tingui dret a triar centre).

Avui dia hi ha comentaris com que el nivell a baixat respecte fa uns anys, però l’ Enric ens avisa que compte amb aquesta afirmació. No es valora ara el mateix que es valorava fa vint anys.
Arran d’això apareix la llei del 1968. Podem observar que fan una prova d’ingrés al batxillerat elemental, després un curs pre-universitari i després s’accedia a la universitat. (Aquest model cal dir que està influenciat pel model alemany, i cal comptar-hi també amb la presencia de Franco. El batxillerat es feia desde els deu anys fins els setze, com a Alemanya). Per exemple els estudis de magisteri (universitaris) es començaven amb setze anys (sense prova d’accés). Ens preguntem si de veritat ens agradaria tornar al model d’abans…. Però, cal tenir en compte el context cultural i que les famílies també s’independitzaven abans…
A continuació la Mónica intervé “Abans tenien més càrrega de responsabilitat a casa seva, hem de pensar amb la mentalitat d’abans no la d’ara.”, i es crea un petit debat.
Seria un “debat cultural” raonar si ara serviria aquest mateix model.

Parlem ara sobre les diferents lleis:
1. Llei educativa de 1857
2. Llei educativa de 1970
3. Llei educativa de 1983
4. Llei educativa de 1990
5. Llei educativa de 2002
6. Llei educativa de 2005

L’enric insisteix en que la llei de 1970 és progresista. I a continuació ens ho raona. Perquè és progresista?
En primer lloc es basa en el principi d’igualtat d’oportunitats, redueix la secundària, i es dóna una única alternativa. El tronc comú és la EGB (14 anys) Aquesta llei “prové” del “llibre blanc”, és a dir, un “diagnòstic”, i dóna una visió integrada i global de l’educació. Inclou l’educació per adults que això realment la fa progresista (els adults poden aconseguir el graduat escolar), i hi ha posibilitats per accedir a La universitat (prova que encara es conserva “+25 anys”)

Aquesta llei també aposta per les fitxes, és treballa més en equip, apareix la psicologia evolutiva, i a més atenció minoritzada cap als alumnes. Entre 1970 i 1981 (concretament 23F.)s’aplica l’estructura, però es fa difícil per la transició i l’inestabilitat.

Al 1990 apareix la següent llei (LOGSE), comparada amb LGE. Trobem en primer lloc el C.O.U (Curso de orientació Universitaria), i el B.U.P (Bachillerato Unificado Polivalente). Es volia que el C.O.U es fes a les universitats. En aquell moment es començava a treballar amb setze anys.
A Catalunya apareixen els crèdits. Trobem ; variables, de síntesi, obligatòris, i variables tipificats. L’alumne fa la seva selecció curricular (en teoria amb equips d’orientació dins el mateix centre).
Aquesta opció dels crèdits es molt ben acceptada però poc econòmica.

Van ser vuit anys per fer aquets canvis, que ningú discutia, excepte el Partit Popular, i es va posar en marxa aquesta llei de manera progressiva, que ni s’aplica ni s’acava. Per exemple la de 1970 també era bona peró l’aplicació va ser molt dolenta.
Per acabar la classe ens quedem en aquesta llei. Així acabaríem doncs el panorama semi-històric de l’educació.