Sessió 15 (24.4.2008)

24/04/08
Berta Roig

Comencem la classe comentant un article que ha portat un company on s’explica que les proves d’avaluació que es fan a 5è de primària i a 3er d’ESO les farà una agència externa al Departament d’Educació. L’Enric comenta que aquestes proves ja fa uns anys que es fan i que no tenen res a veure amb PISA.

L’Enric ens comenta el llibre: “El Profesor”- Frank McCourt- (2006)- Editorial Maeva. Comenta que el va comprar perquè li va semblar interessant una anècdota que hi va llegir: McCourt comença el seu primer dia de classe com a professor a un institut de Nova York, el primer que li passa és que un alumne li llença un entrepà. La seva reacció davant d’aquest fet resulta sorprenent pels alumnes, enlloc de castigar al noi o fer-lo fora de classe, agafa l’entrepà i se’l menja tant tranquil. Mentrestant, el director de l’Escola passa per allà i el veu parlant amb la boca plena. Immediatament el crida per parlar amb ell. Aquest fet fa que els alumnes el vegin més proper, si el director el crida per esbroncar-lo és que aquest professor és “dels nostres”.
El llibre parla per tant de la figura de l’educador, de quins rols ha de prendre, de com l’educador pot sorprendre i motivar als alumnes.

L’Enric ens diu que ja podem fer la tercera entrada al blog: "Les noves tecnologies i l’educació”. Termini: 7 de Maig.

Seguim amb el tema de la RELACIÓ EDUCAND-EDUCADOR: (Tenim els materials penjats al Campus: 2.3. Relació educativa (materials classe))

-L’últim dia vam veure la Relació educativa com a Relació de Comunicació: L’Enric ens recorda la importància d’analitzar com funciona aquesta comunicació, quin seria el soroll en aquesta comunicació, és a dir, el que interfereix en el discurs.

-Analitzem la relació educativa com a Relació Optimitzant (i adaptativa):
Tenint en compte que darrera la relació entre educand i educador hi ha sempre una concepció concreta d’educació, diem que la relació és optimitzant perquè considerem el procés educatiu com un procés adaptatiu. La persona es va adaptant durant el procés educatiu segons les seves necessitatas i per això considerem que la relació entre educand i educador és optimitzant: optimitzem les capacitats de l’educand, l’educador ha de dominar la zona optimitzant de l’educand perquè aquest es pugui anar adaptant cada cop millor.
Però, com es produeix aquesta optimització??
S’estableixen diferents Competències Optimitzadores a través de les quals l’educació es va construint. Aquestes competències s’organitzen es estadis o fases:

Fase 1: Capacitats codificatives: llenguatge, senyals, codi numèric, codi de relació, costums, normes...
Ex) Un restaurant self-service té un codi de funcionament que no està visible enlloc quan entres però tothom el coneix. Si vols anar a aquest restaurant has de conèixer el codi o aprendre’l.
Si no es comparteix el codi entre educand i educador la comunicació pot tenir dificultats. No hi haurà comunicació sense un codi.

Fase 2: Competències adaptatives: coneixement del medi, de l’entorn...No n’hi ha prou amb el codi sinó que hem de saber utilitzar-lo, aplicar les normes del medi. El codi de relació ha de ser compartit entre educand i educador? No sempre ha de ser així però hem de saber acostar els codis. El codi de relació a l’aula generalment el marca l’educador. En incompatibilitat de codis no és possible l’adaptació.

Fase 3: Dimensions projectives: Capacitats per modificar el medi. L’evolució seria fruit d’aquesta tercera etapa: amb l’adaptació no en tenim prou, l’educació humana necessita aquest tercer factor: capacitat de canvi tant del medi natural com social.
(Recordem Maslow i la seva piràmide: després de l’adaptació, fem modificacions segons les noves necessitats)
L’Escola no es dedica a les dimensions projectives: hi ha poc espai per la capacitat creativa: es donen continguts a reproduir per adaptar-se però no es teballa per canviar l’entorn. El plantejament és adaptatiu i poc projectiu: hi ha algunes experiències projectives però molt poques.

Fase 4: Dimensió introjectiva: Presa de consciència del propi procés educatiu. Alguns diran que això té a veure amb elements religiosos o de l’ànima.
Després de la projecció del que saps, adquireixes més consciència de persona, de qui ets.

Aquestes fases no funcionen linealment, primer una i quan ja s’ha assolit completament es passa a l’altre sense tornar enrere, sinó que s’entenen com a una espiral constant d’anar aprofundint en aquests quatre blocs de capacitats.

-Què diuen els diferents corrents educatius sobre aquesta relació educand-educador?

PERENNE: És una relació jeràrquica i asimètrica. La comunicació és unidireccional de l’educador cap a l’educand; importància de l’element humà; preeminència del canal oral. Qui sap és l’Educador, és el referent i model. Ex) Classe magistral.

PERFORMATIVA: La relació és també jeràrquica i asimètrica. La comunicació s’admet que és bidirecccional perquè es necessita que els alumnes puguin dir què necessiten per saber què donar-los i així que aconsegueixin el màxim possible. Preeminència dels elements tècnics;canal audiovisual.

HERMENÈUTICA: També és una relació jeràrquica i asimètrica. Hi ha un pes de la tradició que s’ha de conèixer. Comunicació bidireccional; preeminència dels elements humans; canal escrit: hi ha menys confiança en l’educador que en la Perenne i més confiança en els textos, els llibres (el que diu el llibre de text “va a missa”) No busca el màxim rendiment com faria la performativa sinó que busca el màxim aprofitament del que hi ha al text. S’admet un diàleg pel que fa a les lectures però sense perdre aquest referent.

POSTESTRUCTURALISTA: La relació és no jeràrquica i simètrica. Qui “mana és l’individu, l’educand. Comunicació bidireccional; preeminència dels elements humans; canal oral i escrit. La relació educativa serà molt de igual a igual.

CRÍTICA: La relació és no jeràrquica i simètrica. Comunicació bidireccional; equivalència elements humans i tècnics; canals oral, escrit i audiovisual. Molt de pes en la persona sense oblidar la part tecnològica. Els corrents actuals més transformadors s’ubiquen aquí. En el rerefons hi ha idees marxistes i de la Il•lustració també: Educar per combatre la opressió de pensament...

Cada una per tant posa l’èmfasi en un aspecte de la relació:
Perenne: l’Educador.
Performativa: eficiència, el producte.
Hermenèutica: text, saber , tradició.
Postestructuralista: individu, educand, interpretació individual del propi projecte de vida.
Crítica: canvi social, trencament de desigualtats.

Amb això acabem el tema de la Relació educativa.
Ara passem a parlar del Contingut d’aquesta educació i Metodologies concretes:

DIMENSIONS DE L’EDUCACIÓ (Perquè eduquem?)

1.ÈTICA I CULTURAL: Formació moral, coneixements humanístics, el que anomenem “cultura general”. Són creixements no aplicatius.
Aquesta és la dimensió que alguns crítics amb el “pla de Bolonya” diuen que desapareixerà. Altres en canvi critiquen el contrari, diuen que la formació a la Universitat serà massa generalista, i que per tant que tindrà massa continguts d’aquesta primera dimensió.

2.CIENTÍFICA I TECNOLÒGICA: Formació tècnico-científica: Coneixements empírics validats. Coneixement perquè la vida sigui més còmode, coneixement per a la transformació de l‘entorn.

3. SOCIAL I ECONÒMICA: Formació política, organització de la societat, relacions de poder, sostenibilitat. Afecta a la convivència.

L’Enric planteja la següent pregunta: Quin pes donem a cada dimensió en dissenyar els currículums de cada etapa educativa? Hem de tenir en compte que el pes que s’adjudica a cada bloc ve donat també per la idea que tenim d’educació.